La nova llei de propietat intel·lectual, que pretén legislar també sobre pirateria, còpies privades i els drets d’autoria aprovada pel Consell de Ministres del Govern espanyol va ser rebuda a tota pàgina i va obrir els informatius televisius i radiofònics dels mitjans tradicionals. Entre aquests mitjans, els que més han aplaudit la mesura fa temps que esperen un miracle per sortir de la crisi econòmica i identitària en què es troben immersos.
Això no vol dir que a Internet tot s’hi val, i molt menys que Google ens salvarà de tots els mals. Però, davant el nou escenari la resposta mai pot ser la prohibició, un cànon, una multa o un impost. La solució és participar-hi i avançar-se als esdeveniments, i si no es pot, plegar i deixar pas a les noves formes de comunicació.
Preservar el quart poder. Entenem per mitjans tradicionals els que tenen els orígens en la societat industrial de masses: premsa, ràdio i televisió, amb els seus portals web i plataformes incloses, des d’on només són capaços de repicar i recrear els mateixos continguts impresos o audiovisuals a la xarxa. I és que no es pot perdre de vista que aquest mitjà en expansió que es repensa cada dia, està fent trontollar la professió, les rutines i els productes periodístics. De manera que la publicació i la circulació de continguts a Internet està donant nous sentits a la societat digital, la qual pren nous valors i va adoptant noves formes d’expressió de l’opinió pública.
Alternatives a la producció i distribució de la cultura. Internet ha canviat la manera de crear i difondre llibres, música o cinema. Tot i que aquests continguts culturals continuen essencialment sent els mateixos, han sabut evolucionar al ritme que ho fa la societat en xarxa. I les empreses tradicionals del sector s’han reconvertit per aprofitar i reinventar com els produeixen i distribueixen. És el que, des de l’eclosió de les xarxes socials, anomenem “compartir”, encara que algú vulgui posar l’èmfasi en la “còpia” o el “pirateig”. El cas és que Spotify o iTunes ha canviat la manera d’entendre la música, Filmin o Series.ly també són exemples d’accés al cinema o les sèries televisives.
Els nous mitjans de comunicació. En la societat digital, les notícies flueixen a la màxima velocitat possible, a la vegada que es produeixen. Però, la veritable novetat és que les persones no només estan interessades a rebre continguts periodístics, sinó que, ara com mai, estan capacitades per a rebre’ls, contrastar-los i, finalment, compartir-los en múltiples direccions, participant en un procés de comunicació ric i dinàmic, amb múltiples i canviants centres de discussió. I sembla ser que això xoca de ple amb els interessos dels grups mediàtics més tradicionals, que veuen com se’ls escapa la capacitat d’incidir en la política i la societat actual.
Les regles del joc han canviat. Aquest nou context de producció, distribució i consum dels continguts culturals o periodístics no té res a veure amb el model industrial que els va originar. Fins i tot, el mateix concepte de contingut ha canviat, tant que la producció que l’origina també està dins de la xarxa que el reprodueix i difon. Arribats a aquest punt, els interessos dels grans grups de comunicació que estan aplaudint la mesura del Govern espanyol xoquen de ple amb les possibilitats d’Internet i, tard o d’hora, aconseguiran la desconnexió definitiva. I no serà Google qui els arraconi, serà la nova ciutadania, els usuaris que amb el seu ús estan revolucionant la xarxa.
Article publicat a Mèdia.cat, Observatori crític dels mitjans